15. La motxilla

Abans de professionalitzar La Renaixença, el Gerard ja somiava a tenir un obrador propi. En aquell moment, però, era això, un somni. Perquè una cosa és imaginar-te elaborant la teva pròpia cervesa i una altra bastant diferent és decidir que vols convertir aquell projecte en la teva feina.

I aquest pas el vaig acabar fent jo. Tot i la gran ajuda de la Laia, ella ja té la seva feina i, per tant, soc jo qui es dedica professionalment a La Renaixença i qui està a peu del canó: planificant i produint cervesa, dinamitzant tastos, assistint i muntant fires, formant-me per aprendre més…

I també escrivint el Diari. Sí, soc jo qui l’escriu cada dimarts.

Tinc moltíssimes anècdotes de fires, elaboracions, errors, aprenentatges i moments que podria explicar. Però la veritat és que, pensant i pensant, he tornat a un moment que feia temps que no em venia al cap: quan em vaig fer autònom.

Recordo que era l’agost del 2022. Estava a Vilabella, el poble de la meva àvia, i era Festa Major.

Era al menjador d’aquella casa d’estiu, amb aquella olor de sempre que, no sé per què, queda guardada. El ventilador encès per intentar fer passar la calor, les persianes baixades perquè no n’entrés encara més i, per tant, un menjador relativament fosc.

Allà, just fa quatre anys, va ser quan realment em vaig carregar a l’esquena aquella motxilla que feia temps que anava omplint i vaig començar un viatge que encara continua. En aquell moment, tot i que la cultura que m’envoltava m’havia ficat al cap que ser autònom era una merda, jo tenia moltíssimes ganes i moltíssima il·lusió de començar aquell projecte.

Han estat quatre anys complicats.

Recordo especialment el final del primer any i pràcticament tot el segon. Em van aparèixer uns problemes de producció que mai havia tingut i em van desanimar molt. Però, tret d’aquell «imprevist», segueixo amb les mateixes ganes i la mateixa il·lusió que el primer dia.

I això, després de quatre anys, crec que ja és bastant.

Des del primer dia que vaig començar amb La Renaixença em vaig marcar un objectiu: ser la marca de cervesa referent del Camp de Tarragona.

Encara no hi hem arribat. Ens queda camí, segurament més del que m’agradaria admetre. Però cada vegada hi ha més gent que ens coneix, més gent que ens segueix, més gent que ens troba en una fira i ens diu «ei, vosaltres sou els de La Renaixença, m’encanten els vostres vídeos!». I són aquests petits moments els que em fan pensar que aquella decisió presa en aquell menjador de Vilabella potser no anava tan desencaminada.

Si pogués tornar a aquell agost del 2022 i explicar-li al Gerard que estava a punt de fer-se autònom tot el que passaria durant els quatre anys següents, probablement l’espantaria una mica.

Però crec que tornaria a carregar-se la motxilla igualment.

I després de quatre anys carregant-la, què hi ha ara dins d’aquesta motxilla?

GERARD

Fundador i director general

Educador de professió, de cul inquiet, amb ganes de reptes i crític de sèrie.

Rep els nous capítols cada dimarts a les 7 h.